CIBERPOEMAS (ONLINE):
Argos o la locura

CONTACT:
colectivo-stidna@telefonica.net

A lo largo de su trayectoria artística, que he podido seguir a su lado desde sus inicios, Maria Cosmes siempre ha intentado encontrar una manera diferente de entender el mundo para conseguir cambiarlo. Desde sus primeras obras de carácter más social, cargadas de una ironía muy politizada pero a la vez sutil, hasta su trabajo reciente, más poético y más cercano, muy atado al cuerpo, siempre buscando una forma de cambiar el mundo, un cambio que parece cada vez mas evidentemente destinado a empezar desde abajo, por las relaciones interpersonales.

Como artista, su trabajo tiene una doble faceta intelectual y poética a la vez, por un lado esta la antropóloga a quien le interesan las relaciones entre personas y sus reacciones, y por otro lado esta la persona que quiere llegar a establecer una relación personal y directa con quienes se acercan a ella y a su trabajo.

Su trabajo mas reciente se centra especialmente en esta búsqueda de un marco diferente de relaciones entre personas, de reconocimiento mutuo, en el cual la diferencia no tiene que desembocar necesariamente en violencia. En sus performances se entrega a los presentes, ofreciéndoles su propia vulnerabilidad para intentar provocar la reflexión, la búsqueda por parte de cada uno de ellos de una forma diferente de contacto entre personas. Por estas razones, su trabajo es tenso y delicado a la vez, espejo del miedo contenido del que se ofrece sabiendo que puede resultar herido.

Su faceta poética conforma un universo personal, complejo en su estructuración pero simple en sus objetivos, una búsqueda constante a través de su propia revelación. Su trabajo, aunque puede parecer que se desarrolla en planos aislados, es en realidad una unidad multifacetada que se corresponde con su visión del mundo, formada por una miríada de pequeños elementos que se entrecruzan dentro de cada uno de nosotros desgranando capas múltiples de significado. Su obra no esta aislada de su persona sino que forma parte de las distintas facetas de un proceso personal permanente, un proceso vital en continúa construcción gracias a las aportaciones que recibe de otros y que comparte con ellos. (Carlos Pina. Barcelona, agosto 2002.)

During her artistic career, which I have had the pleasure to follow from the beginning, Maria Cosmes has always been trying to find a different way to understand the world in order to change it. From her first works, which were of a social kind, loaded with a very politicised but subtle irony, to her recent works, more poetic and closer, very much tied to the body, always centred in a way of changing the world, a change that has to begin from inter-personal relationships.

As an artist, her career has an intellectual and poetic side at the same time. On one hand, there is the anthropologist who is interested in personal relationships and their reactions, and in the other hand the person who wants to establish a direct and personal relationship to those who come near her and her work.

Her most recent work is especially centred in the search of a different frame of relationships between people, of mutual respect, in which difference doesn’t necessarily have to imply violence. In her performances she gives herself to her audience, offering them her own vulnerability in order to provoke reflection and the search for a different form of contact between people. For the stated reasons, her work is tense and delicate at the same time, a mirror of this contained fear of those offer themselves knowing they can be hurt.

Her poetic side gives shape to a personal universe, complex in its structure but simple in its aims, a constant search through her own revelation. Her work, even if it seems to develop in isolated grounds, is actually a multifaceted unit which corresponds with her vision of the world , shaped by a myriad of small elements which are intertwined in every one of us, providing multiple layers of meaning. Her work is not isolated from herself, but it is part of several sides to a permanent personal process, a vital process in constant construction provided by the contributions she receives and shares with other people.(Carlos Pina. Barcelona, August 2002).

Al llarg de la seva trajectòria artística, que he pogut seguir al seu costat des dels seus inicis, la Maria Cosmes ha estat sempre intentant trobar una manera diferent d'entendre el món per a fer que el món canviés. Des de les seves primeres obres de caràcter més social, carregades d'una ironia molt polititzada però alhora subtil, fins el seu treball recent, més poètic i més proper, molt lligat al cos, sempre cercat una forma de canviar el món, un canvi que cada vegada es fa més evident que ha de començar per baix, per les relacions interpersonals.

Com artista, el seu treball té una doble vessant intel·lectual i poètica alhora, d'una banda està l'antropòloga a qui li interessen les relacions entre persones i les seves reaccions, i d'altre banda la persona que vol arribar a establir una relació personal i directa amb aquells que s'apropen a ella i al seu treball.

El seu treball més recent es centra especialment en aquesta recerca d'un marc diferent de relacions entre persones, de reconeixement mutu, en el qual la diferència no hagi necessàriament de desembocar en violència. En les seves performances es lliura als presents, oferint-los la seva pròpia vulnerabilitat per a intentar provocar la reflexió, la recerca per part de cadascun d'ells d'una forma diferent de contacte entre persones. Per tot això, el seu treball és tens i delicat alhora, mirall d'aquesta por continguda d'aquell que s'ofereix sabent que pot resultar ferit.

El seu vessant poètic conforma un univers personal, complex en la seva estructuració però simple en els seus objectius, una recerca constant a través de la seva pròpia revelació. El seu treball, encara que pogués semblar que es desenvolupa en plànols aïllats, és en realitat una unitat multifacetada que es correspon amb la seva visió del món, format per una miríade de petits elements que s'entrecreuen dintre de cadascun de nosaltres desgranant capes múltiples de significat. La seva obra no està aïllada de la seva persona sinó que forma part de les distintes facetes d'un procés personal permanent, un procés vital en contínua construcció gràcies a les aportacions que rep dels altres i al que comparteix amb ells. (Carlos Pina. Barcelona, agost 2002.)