 |
|
|
David CASTILLO CIBERPOESIA |
|
"La imatge és una creació pura de l'esperit. La imatge no pot néixer d'una comparació sinó de l'acostament de dues realitats més o menys llunyanes. Quant més llunyanes i justes siguin les concomitàncies, d'aquestes dues realitats objecte d'aproximació, més forta serà la imatge, més força emotiva i més realitat poètica tindrà". Aquesta asseveració de Pierre Revérdy, del 1918, podria servir-nos per explicar en condensació tot el treball de les escoles més experimentals `el segle a la recerca d'aquesta gestació de la imatge. Sovint es confon avantguarda amb putrefactes idees arxivades en armaris academicistes que fa anys que han perdut la naftalina. L'avantguarda, passada pel filtre universitari perd tot el seu contingut i queda assimilada, derrotada. Ja va explicar André Breton que el surrealisme hauria mort quan entrés als llibres de text de les escoles. Seguint les seves paraules podrem afirmar, doncs, que el surrealisme és mort fa anys. Però què és el que queda viu? Si les tendències i els ismes han estat, sortosament, arxivats, com podríem explicar si queda alguna cosa a fer per acabar d'enderrocar la realitat, per subvertir-la, per transformar-la, per fer que les coses canviïn? Les ciberdimensions poden ser un territori pràcticament verge on continuar esbrinant els indefinits territoris entre paraula i imatge, a l'arrel mateixa de la ment, de l'inconscient, del que alguns han anomenat poesia. Cal saber, però, el que hem tingut per darrere per poder tirar endavant. Tal com escrivia Salvador Hernáez a l'article Ciberdimensiones (El Viejo Topo número 72) per a qualsevol usuari del ciberespai, la realitat ha adquirit una nova dimensió y ha adoptar un paradigma innovador, en el límit del fantàstic, en què entren en joc dimensions diferents a les conegudes (est-oest, nord-sud, amunt i avall, a més de la dimensió en què ens movem sense comprendre ben bé per què: el temps): "Ara el nostre intel·lecte pot escapar a regions on es fa funcionar el cervell amb pautes que podríem anomenar místiques. El ciberespai expandeix la consciència, de la mateixa manera que les drogues psicodèliques, la meditació prolongada, l'entrenament autosuggestiu i totes les tècniques diferents de desaprenentatge de l'esquema mental a què ens programen des de nens. Yogonanda, Santa Teresa o Einstein, cadascú a la seva manera, varen ser cibernautes, l'únic hardware que tenien era el seu software: la consciència". L'escriptura i l'art són també producte d'aquesta consciència i les eines resulten simplement el vehicle per assolir allò que hem desitjat o que no voldríem desitjar després d'haver arribat a port. Si el ciberespai ha servit per connectar milions de persones amb altres realitats, que no són les quotidianes, i fan viatjar cada dia milions de persones cap a zones que no els hi eren accessibles, la llibertat expressiva dels nous mitjans pot arribar a transformar la mentalitat dels artistes si són capaços d'oblidar tants i tants prejudicis i acceptar aquest repte. El vehicle en aquest cas pot servir, també, per projectar la imaginació com la cultura informàtica ha servit per investigar en el terreny de la medicina, de l'economia, d'una organització social, que continua, però, sent totalment injusta. Robert Anton Wilson utilitza una definició per al ciberpunk que ens pot ser de gran utilitat: "El ciberespai és un espai d'informació multidimensional que serveix de suport a les al·lucinacions sensuals i consensuals dels humans". És la porta a l'al·lucinació, a la il·luminació de Rimbaud, a l'spleen de Baudelaire, a la satori budista que va inspirar als beats, als rituals d'iniciació a la poesia de la suggestió dels surrealistes encapçalats per Robert Desnos i a tantes i tantes accions protagonitzades pels artistes que han fet servir les perfomances, els happenings, la poesia d'acció, la poesia sonora, la poesia fonètica, el lletrisme, la poesia concreta o els intents dels situacionistes de reinterpretar la societat i la lluita revolucionària. Aquestes al·lucinacions han inspirat la mostra de ciberpoesia catalana, auspiciada per Jordi Martorell i comissariada per Xavier Sabater entre els alumnes de l'escola Fak d'Art. Media Art Institute i una selecció dels artistes actuals que es mouen en terrenys fronterers a la poesia visual i la poesia sonora com és el cas d'Eduard Escoffet, Rosa Grau, Jordi Teixidor, Joan Vinuesa, Xavier Sabater, Josep Manuel Calleja, Xavier Canals i Merz Mail. Trobem des d'històrics d'aquestes disciplines poètiques, que han desenvolupat la seva obra des de començament dels setanta fins a autors de les noves generacions o estudiants que s'han endinsat en l'experimentació més lúdica. La mostra podria resumir el que han estat els interessos dels poetes visuals catalans des dels anys cinquanta, des de Dau al Set fins a les primeres mostres de poesia visual protagonitzades per Joan Brossa, Guillem Viladot i Josep Iglésias del Marquet. Els naips retocats, els jocs tipogràfics, els centímetres de modista, les repeticions característiques de la poesia fonètica desfilen davant els nostres sentits en una mena de calidoscopi antològic del que ha significat l'experimentació al nostre país des de després de la Guerra Civil. La revolució cibernètica podria haver ferit de mort totes aquestes disciplines artesanals i convertir-les en art caducat. L'adaptació d'aquests artistes als nous mitjans pot ser una panacea per sortir de l'immobilisme, de la reiteració i del manierisme a certs creadors massa condicionats pel pes de la tradició. Si quan ens hem proposat traçar un recorregut per la poesia experimental hem arribat fins a l'art egipci passant pels grecs, pels xinesos, per la poesia medieval, pel Renaixement i pel Barroc, la situació actual es trobava en un problemàtic punt mort, sense possibilitat d'evolució. Un podria tenir la sensació que el Futurisme de Marinetti, de Boccioni, de Carrá, de Balla i de Severini resulta més actual que certes mostres manieristes actuals. El mateix Marinetti va afirmar a començament de segle que volien alliberar Itàlia dels innumerables museus que la cobrien com innumerables cementiris. La situació actual, marcada per l'excés d'informació, ha convertit en un immens museu mòbil cada terminal d'ordinador. Cadascú s'arrossega amb tones d'informació i de tradició que el despisten fins a confondre'l i castrar la seva creativitat primigènia. Tot sembla dit, devorat i assimilat, és a dir, mort. Al manifest futurista Matem el clar de lluna, Marinetti es mostra més radical que els més radicals del moviment punk de la dècada dels setanta. Així, en alguns dels punts del manifest incita a la rebel·lia i a l'espontaneïtat, una mica com a reacció als abusos del Simbolisme que tant bé coneixia. Quins eren alguns d'aquests punts: -Amor al perill, a l'energia, a la temeritat. Si, sens dubte, les idees d'aquests manifestos tenen un punt d'ingenuïtat, que han heretat alguns dels moviments més transgressors del segle com el punk, l'essència de renovació podria mantenir-se encara verge. Tant el Futurisme com Dadà, el Surrealisme, el Lletrisme o el Situacionisme potser no han tingut la continuïtat perquè han faltat les grans figures i les idees de personatges com Marinetti, Apollinaire, Duchamp, Schwitters, Tzara. Issou o Débord i totes les manifestacions artístiques han estat païdes abans de tenir el més mínim relleu públic. Potser és cosa del periodisme, de la informació que es mou a un ritme més frenètic que la pròpia gestació de la notícia, en aquest cas, de l'art. La força del llenguatge sotmès a l'art de la manipulació no té límits i manipular és reduir i la subversió dels valors ha tocat, fins i tot, les experiències més transgressores com l'art d'avantguarda, que, ràpidament, es converteix en art de rereguarda. Podríem utilitzar, com a exemple, les tendències de la música pop i la seva relació amb les multinacionals de la indústria musical. Potser la nostra situació, en un país entre l'autisme, la indiferència i el menyspreu absolut per l'art han preservat determinats territoris, cosa que ha permès l'eclosió durant els darrers trenta anys de poetes que han continuat l'activisme experimental sense cedir a les modes o a la deglució per part de la indústria cultural. Poetes com Carles Hac Mor, Jordi Pope, Enric Casassas, Josep Ramon Roig o Xavier Sabater, entre molts altres com els esmentats anteriorment, han obert pas a una nova generació d'artistes que podran aplicar les noves tecnologies a la subversió de l'art. L'hipertext, l'àudio digital i els multimèdia poden servir per donar noves perspectives a la diversitat artística i frenar, així, el procés alienant d'aquestes mateixes tecnologies. Quatre mil anys de cultura han servit al món
occidental per tenir encara uns codis jeràrquics que han reinterpretat
les tradicions grega, llatina i jueva cap a un monoteisme, que sembla
ara enfocat cap a les màquines. L'humanisne secular ha esdevingut
una virtual manifestació de l'individualisme més ferotge.
Si es va lluitar per acabar amb tot el que comportaven les ideologies,
el neoliberalisme sembla voler exercir el seu domini a través
de la tecnologia punta. Tot perd el seu significat i la velocitat i
la precisió de les màquines desborden la capacitat dels
homes per dominar-les des dels seus minúsculs habitacles, emparedats
per la civilització del cocooning i la farsa de la idea de família.
Som a una cruïlla en què els valors es transformen amb una
perversió dissenyada per tècnics. Potser ser víctimes
de l'art, militants de l'amor i de la bellesa no té massa sentit,
però l'aposta per la ingenuïtat, per les paraules, per la
creació pura de l'esperit ens pot demostrar que continuem vius.
Vius i molestant, que, al cap i a la fi, era el nostre primer objectiu,
es digui el que es digui. |
