La història del segle XX està marcada, de començament
fins al final, per moltes desmesures: genocidi, destrucció de
la naturalesa, la creació de l'energia atòmica, el creixement
excepcional de l'esperança de vida, i l'augment paral·lel
-i amenaçador- de la població mundial... I junt a tot
això, i a tantes coses més, la desmesura de l'art i dels
artistes: les avantguardes i neoavantguardes que, contra tota lògica,
prosperen i fan que les seves propostes arribin a la societat. Els grans
processos de desmaterialització-abstracció, i el seu contrari
de concreció-materialització, que han donat lloc a la
conceptualització dels components plàstics i a la materialització
dels conceptes. Amb la llibertat com a vertadera droga. El producte
final ha estat la conquesta d'un camp artístic que s'ha expandit,
en les diferents formes d'art (des de la poesia visual a la performance,
passant per la polipoesia i la música parlada, per la instal·lació
i l'art-correu, fins el body art i els projectes impossibles) han desenvolupat
noves formes de veure, sentir-hi, pensar, analitzar... Aquesta revolució
(la més efectiva i la més incruenta del segle) és
lluny d'haver esgotat el seu impuls. Ans al contrari, el treball dels
homes i dones que han protagonitzat les revolucions artístiques
dels anys vint i dels seixanta, ens han alliberat de la radicalitat
i de l'avantguardisme. L'avantguarda ja no és una estratègia
de destrucció-recreació. L'alliberació estètica
dels seixanta s'ha complit amb l'alliberació ètica dels
vuitanta. L'art, com a sistema de sistemes, no pot sotmetres a escales
de valors inamovibles. La potestat d'inventar nous codis, ha passat
a ser un, bé comú. Cent cinquanta anys després
que Lautremont demanés que la poesia fos feta per tots, aquesta
utopia ha passat a ser una possibilitat a l'abast de la mà per
a qualsevol forma d'art. Estem al començament d'una nova època,
en el llindar d'un canvi de sentit de la història. En aquesta
situació, i de cara al segle XXI, a la poesia li cap, com en
els moments més crucials d'aquest segle que finalitza, un lloc
de màxima responsabilitat. La seva defensa de la creativitat
en front a les normes, l'autoritat, i demés mecanismes dels poders
transcendents, el converteix en la partera natural de les experiències
estètiques que abastin el veritable sentit d'una llibertat que
no sigui a mitges.
Desmesura
Si, en el seu conjunt, tota la història de la humanitat pot ésser
vista com a un compendi d'infàmies i excessos, el segle XX que
ara s'acaba, té per dret propi un lloc d'honor en la ressenya
de les desmesures. Tal vegada per la simple acumulació de la
història, o per l'avenç tecnològic, aquest segle
és destaca pel genocidi comès de forma sistemàtica
(civilitzada, podríem dir si aquesta paraula no fos incompatible
amb la crueltat); per la destrucció de la naturalesa com a part
de la ideologia del progrés; de la creació -i utilització-
de l'energia atòmica, les armes biològiques i químiques...
Paral·lelament, en aquests darrers cent anys hem viscut el més
excepcional i permanent augment de l'esperança i de la qualitat
de vida, des que l'home és home, amb el conseqüent -i amenaçant-
augment de la població mundial... Si a tot això unim els
canvis socials, ideològics, científics, etc..., el catàleg
de les desmesures arribarà a ésser, amb tot el dret, quelcom
veritablement desmesurat.
Sobre tot si, inclou en ell un aspecte nou -per la seva amplitud, profunditat
i conseqüències- amb respecte a segles anteriors: El de
la desmesura de l'art i els artistes. Continuen plantejaments i postulats
iniciats en el segle anterior, i culminen d'altres de molt anteriors
(en alguns casos mil·lenaris), els moviments d'avantguarda de
les dos primeres dècades del segle, materialitzen un canvi revolucionari
en el terreny de les formes artístiques, el concepte de cultura,
les idees fonamentals de la relació indivídu-societat...
etc... Uns pocs homes i dones, quasi sense mitjans, sense recolzament
social..., decideixen enfrontar-se als poders establerts, a les idees
dominants durant els darrers quatre-cents anys en nom d'utopies primitives,
inanes, en gran mesura infantils..., encara que això sí,
plenes d'energia. I contra tota lògica, no solament no desapareixen
sense més, sinó que aconsegueixen una certa repercussió
social, i és mantenen operatius en la major part dels països
desenvolupats fins els anys trenta, influencien en tots els camps artístics.
És més. El moviment que s'inventa a partir de les aportacions
més utilitàries d'aquests moviments d'avantguarda (el
Surrealisme), aconsegueix que la seva versió transcendent influeixi
en tots els terrenys de la cultura europea i americana durant dècades,
i s'infiltra a tots els nivells socials.
Neoavantguardes
Tot i així, fins els anys seixanta els plantejaments més
auténticament revolucionaris de les primeres avantguardes no
és materialitzen en totes les seves dimensions. En contra del
que sosté la historiografia oficial, les anomenades neoavantguardes
dels anys seixanta, no són moviments epigonals o de simple desenvolupament
de quelcom que ja existeix. El treball de l'expressionisme, futurisme,
cubisme, dadaisme, etc..., fou revolucionari, és a dir fonamentalment
destructiu. De forma general subverteix el domini i la preponderància
dels codis dominants fins aquest moment. Només algunes figures
aïllades anaren més enllà de la destrucció,
i iniciaren l'elaboració de nous codis amb valor universal. Aquest
és el cas de Russolo, de Tzara, de Mondnan, Van Doesburg, etc...
Altres artistes, d'importància molt relativa en aquests ismes,
anaren encara més lluny fent que la vida i l'art s'apropessin.
Aquest és el cas de Duchamp i de Schwitters.
Després de la Segona Guerra Mundial, nous moviments i grups i
artistes en solitari, continuaren les línies més productives
d'aquestes primeres avantguardes: el lletrista, la música i la
poesia concretes, l'action painting, etc... En els seixanta, és
produí un moviment general d'ocupació dels terrenys entrevistos
pels peoners. Per mitjà de plantejaments experimentals, i un
rigor ètic proper al fonamentalisme varies generacions d'artistes
desenvoluparen noves formes estètiques, que implicaven de forma
determinant un nou concepte del fet estètic, i del seu lloc en
la societat, dels seus components, del seu significat.
És pot dir que si les primeres avantguardes artístiques
descobriren un nou món, i els moviments de la postguerra iniciaren
la seva exploració, les neoavantguardes dels seixanta, completaren
els mapes, ocuparen els terrenys i fundaren una nova forma de civilització.
Per tant, és hora de revisar el punt de vista tradicional que,
primer donà per mortes i fracassades a les avantguardes històriques,
i després davant la puixança de les neoavantguardes en
els anys seixanta-setanta, passà a considerar que tan sols s'havia
produït una imitació o aprofitament del que aquelles havien
aportat.
La materialització
Des d'un plantejament més formal, la història de les formes
d'art en el segle XX, poden analitzar-se dintre del procés de
desmaterialització-abstracció-conceptualització,
i del seu contrari de personalització-concreció-materialització.
Aquestes línies d'investigació, van cobrar en els anys
seixanta una radicalitat extrema, fins assolir la conceptualització
dels components plàstics, i la materialització dels conceptes.
L'objecte estètic com idea, i les idees com objectes estètics...
Tot ell, al mig -i al voltant- d'una autèntica orgia de llibertat
la vertadera droga de l'art del segle XX). I d'una foguera de creativitat,
la forma pura del pensament artístic o estètic, com una
de les productivitats pròpies dels éssers humans, no diferent
en la seva morfogènica i en el seu comportament al pensament
científic, al pensament màgic o al filosòfic.
Alliberació
El producte final dels anys seixanta, ha estat la conquesta d'un camp
expandit, per les noves formes d'art. Des de les diferents modalitats
de la poesia visual a la performance, passen per la polipoesia i la
música parlada, per la instal·lació, el land art,
el body art, els projectes impossibles, fins el art-correu, les mitologies
personals..., el panorama ha sofert una autèntica mutació,
donant lloc a noves formes de veure, sentir, pensar analitzar...
L'evolució de l'art i la societat en els anys 80 i 90, encara
que en un primer moment va semblar que buscava l'eliminació d'aquestes
aportacions, les ha anat assimilar i inclús consumin en aquells
aspectes menys innovadors. Per això, una vegada més, els
agrers de la "fi de l'avantguarda"! arribaren a cantar victòria.
De totes maneres, aquesta revolució de l'estètica, (la
més efectiva i la més incruenta del segle) és lluny
d'haver esgotat el seu impuls. Igual que en els anys trenta, a finals
dels setanta, és produí un cert emmascarament per l'arribada
d'una nova generació, i pel compliment dels objectius a més
curt termini. D'alguna forma, l'experimentació, i inclús
els excessos avantguardistes dels anys seixanta, ens alliberaren a tots
del radicalisme i de les malalties infantils que produeix tota revolució.
Des dels anys vuitanta, l'avantguarda ha deixat d'ésser presonera
de l'estratègia destrucció-recreació. El disfruta
d'un espai propi, ha dirigit els interessos dels autors cap al desenvolupament
de produccions que ja no tenen com a referent, ineludibles ideologies
més o menys d'avantguarda.
El determinant, el consubstancial amb l'activitat estètica ja
no és la innovació per la innovació. Ni la consecució
d'impactes, la producció d'espectacles, o la fabricació
d'objectes pretensiosament transcendents. Els continguts espiritualistes,
misticismes i mistificats que durant anys acompanyaren a l'avantguarda,
han anat quedant pel camí en les dos últimes dècades.
Aquí està l'exemple esplèndid del mail art.
De fet, pot afirmar-se que l'alliberació estètica dels
anys seixanta, s'ha acomplert amb l'alliberació ètica
dels vuitanta. No és tracta, evidentment, de "tot i val"
d'una sedicient postmodemitat, sinó del "tot és relatiu
i interdependent" de la millor tradició moderna.
Sistemes
Els avenços de la psicologia, les ciències humanes, la
informàtica, etc..., han vingut a posar-li nom i justificació
als processos utilitzats per l'avantguarda, sotmesos a l'experimentació
per artistes de totes les latituds... Podem demostrar ara que tot sistema
inventat per l'home és axiològic, i que la interrelació
entre sistemes és constant, per tant, l'art, com sistema de sistemes
no pot sotmetres a escales de valors inamovibles, ni a fórmules
magistrals, autoritzades de comissaris o poders -de qualsevol classe-
establerts o per establir.
Només des de l'autenticitat de la consciència individual,
sumada al coneixement dels nous repertoris (des dels més simples
i objectius als més complexes i tecnificats), poden consumir-se
les noves produccions, i a partir d'aquí, sotmetre-les a judici.
(I no solament a partir del "gust" individual, com a una nova
entitat que dóna forma a la irracional, i a la suposa excepcionalitat
del que és subjectiu).
Utopia
La creativitat ja no pot ésser associada al que és simbòlic
i al que és transcendent com en l'art tradicional. Ni molt menys
a l'ofici, la dificultat, o l'artifici. Els seus codis estan irremeiablement
esgotats (a excepció dels que l'utilitzen per a justificar les
detectades del poder pel poder. Ara la potestat d'inventar nous codis
i repertoris, la de canviar els ja existents, capgirant-los o desnaturalitzant-los,
ha passat a ésser un, bé comú. Tan sols fa falta
decisió, ganes i -sobre tot- autenticitat. La creativitat a finals
del segle XX només conta la seva cançó a qui se
l'hi entrega.
Cent cinquanta anys després que el Compte de Lautremont concretés
una utopia més que mil·lenària ("la poesia
ha d'ésser feta per tots"), ha passat a ésser una
possibilitat a l'abast de la mà, i no solament per a la poesia,
sinó per a qualsevol forma d'art. La disponibilitat de les tècniques,
dels materials i dels mètodes a l'autenticitat individual, posa
a cada individu en igualtat de condicions (o tal vegada amb un cert
avantatge) amb els artistes professionals. Les possibilitats obertes
per les noves tecnologíes, sumades al desenvolupament d'una consciència
cada cop més generalitzada sobre la importància del consumidor-interpretant,
i el coneixement de les noves idees estètiques, ens assenyalen
que la realització d'aquesta utopia, no ha fet més que
començar en aquest segle, i que el seu desenvolupament natural
és produirà en el proper. Estem al començament
d'una nova època, en el llindar d'un canvi de sentit de la història
de la cultura, és a dir de les pròpies societats occidentals.
De cara a aquest futur, a la poesia li cap, com en els moments més
crucials del segle XX, un lloc de màxima responsabilitat. Els
poetes han acceptat en tots els processos revolucionaris de la cultura,
un protagonisme excepcional, posant en qüestió les normes
avalades per la tradició i ajudant a donar llum a les noves formes
adaptades al canvi.
L'especial posició dels poetes (quasi sempre al marge de les
obligacions de la professionalitat), pot contribuir també a defensar,
en funció dels excepcionals components de la societat actual,
una relació fluida entre les noves formes artístiques
i els sistemes tradicionals, segons és vagin alliberant dels
seus components transcendents, i tornen a ésser tan sols produccions
estètiques.
La defensa que els poetes, en nom de la idea mateixa de poesia, han
fet sempre de la creativitat en front de les normes, els dogmes, l'autoritat...,
i els demés mecanismes habituals dels poders transcendents, els
converteixen en parters naturals de la nova situació. En ella,
cada individu podrà enfrontar-se a ell mateix, sense dependre
de les formes de la transcendència, (és a dir de les amenaces
de l'alienació), per abastar a través de l'experiència
estètica (en els seus diferents nivells) el veritable sentit
de la llibertat no a mitges.
FERNANDO MILLÁN Villarrodrigo (Jaén) 24.8.1944. Desde 1953 reside en Madrid.
Estudios de Filosofía. Tras un periodo adolescente en el que
publica poemas discursivos, contacta con Julio Campal en 1964, y colabora
con él hasta su muerte en 1968. A partir de ese año inicia
una labor que consta de tres partes: Actividades de promoción
de los planteamientos de vanguardia; producción experimental
de poemas visuales, objetos sonoros y textos sintácticos y narrativos,
libros objeto...; y al mismo tiempo investigación teórica,
análisis y crítica de la poesía experimental y
el arte contemporáneo. Miembro fundador del grupo N.O. (1968-1973).
Su actividad pública se concreta en dos etapas: 1968-1983; y
desde 1992 a la actualidad. En estos años ha sido conferenciante,
editor (de libros y revistas), comisario de exposiciones, ha realizado
programas de radio, articulista, etc... En la segunda etapa ha realizado
también performances, talleres, etc... Su aportación más
conocida como analista es el libro La escritura en libertad (Edit Alianza)
Madrid 1975. Parte de su producción experimental, conectada siempre
con sus plateamientos teóricos, ha sido recogida en seis libros
aparecidos desde 1969. Ha participado en numerosas exposiciones colectivas,
y ha celebrado cuatro individuales. En el libro Vanguardias y vanguardismos
ante el siglo XXI (Ardora express, Madrid 1999) se recoge un amplio
análisis de la historia del arte en los ltimos treinta años,
asícomo una descripción de su propia obra de creación,
y sus ideas sobre el presente y el futuro de la vanaguardia artística.
Muestras de su obra han sido recogidas en antologías editadas
en España, USA, Italia, Francia, Yugoeslavia, Alemania, etc...
Los estudios historicos de la literatura española de los últimos
veinte años, incluyen análisis de su trabajo, y le consideran
una figura fundamental dentro de la "generación del 68", y de
la vanguardia española de la postguerra. Entre sus últimas
actividades destaca el Taller "La materialización de la poesía",
realizado en el Centro Andaluz de Arte Contemporáneo (Sevilla,
30 de mayo - 18 de junio). |
