 |
|
|
Clemente PADÍN La Poesia Experimental a tall del 2000 |
Són moltes les conquistes de la poesia experimental al transcurs d'aquest segle. En primer lloc aconseguir posar en evidència la precarietat del concepte restrictiu de literatura, és a dir, l'existència d'un únic i immodificable concepte de literatura fonamentat exclusivament en la semàntica, de la qüestió verbal. En els fets aquest contacte mateix manté la deflagració, doncs sobretot en poesia, els elements para-lingüistics o a-semàntics són essencials a l'hora d'establir les significacions, em refereixo als recursos retòrics i a estructures formals com ara la rima, la versificació, el ritme. Etc. Així, escoltem a Jean Cohen afirmar que "les paraules que s'assemblen pel seu so deuen semblar-se pel seu sentit" i a Jakobson que "la rima implica necessàriament una relació semàntica entre les unitats lligades amb ella", és a dir, les connotacions depenen, també, d'entitats que estiguin per sobre o darrera de la qüestió verbal. En segon lloc s'està imposant el concepte de literatura "ampliat" que té en compte els elements pansemiòtics (Jakobson), és a dir, les altres dimensions, la visual, la fònica entre d'altres que subjacent a la dimensió verbal predominant i que en alguna situació puntual, podrien, segons les circumstàncies, ratificar, emfatitzar o rectificar l'expressat ja per la dimensió verbal. Però no com a "contraliteratura" transgressora que la deixés fora del "cànon" sinó com a entitat on conflueixen moltes i peculiars concepcions de l'art literari, i coexistint. El moment crucial en la història d'aquest procés, fou el poema Fiches Nachtgesang (1905) de Christian Morgenstein on, per primera vegada es proposa la substitució de les paraules per signes visuals forans al llenguatge verbal en la poesia. |
_ |
|
Elements que contrasten o complementaris d'una sort de llenguatge especial que, és succeeixen i conten la seva peripècia, un algoritme al que només hi fa falta anteposar dos significacions diferents. Aquesta experiència fou represa posteriorment per la poesia visual d'arrel alemanya dels anys 50 i per la poesia visiva italiana. A l'Amèrica Llatina, als anys 30 l'obra de Xul Solar i, als 60 les propostes de Wlademir Dias Pino, el poema semiòtic i el poema/procés, foren les alternatives radicals. La novetat, sempre, necessita de nous conceptes per a ésser definida i assumit com "sapiguem de la realitat" en tant és extreta del "caos" i del "no ser". Aquests nous conceptes, per aquestes noves entitats, s'han de "crear" ja que el que realment existeix són els objectes, concrets o abstractes. El que no és coneix no pot ésser nomenat. Només existeixen socialment quan posseeixen un nom, és a dir quan adquireixen un "format de paraula" que representa aquell co-relat objectual descobert. D'aquí l'èmfasi de la poesia experimental a l'escodrinya els recòndits camins d'aquesta terra de ningú que bordegen el "ser" i el "no-ser" o, en altres paraules, l'ordre i el caos ", jugant a la filosofia o a la ciència o a sí, mateixa, sobre tot, intentant ampliar l'escenari on els valors cobren la seva òptima expressió simbòlica (poètica en el nostre cas) a la llum del seu propi temps i a l'alçada de l'avenç tecnològic, aconseguit per l'home fins aquest moment. Un clar exemple és el concepte de POLIPOESIA o POESIA TOTAL que coordina en ella mateixa les dimensions del llenguatge i els suports i mitjans disponibles del present i del passat prefigurant la poètica del futur. L'aparició, en aquest segle, de les ciències de la informació i la semiòtica, han estat fonamentals per establir aquests punts de vista. Primer el descobriment de la unitat supra-estuctural de tots els llenguatges: les mateixes lleis, processos, estructures, la funcionalitat dels signes, els suports, les consideracions sobre el "soroll", etc. En segon lloc l'establiment i la necessitat de l'activitat experimental al nivell dels seus llenguatges per examinar les seves possibilitats expressives i el seu grau de competència el conceptuaran al desconegut, encara, que sigui clar, no solament a nivell poètic. Després, en tant que possible instrument de coneixement, aprestant el terreny a la ciència o a la filosofia, o donant també, arguments a la ideologia (pèndol al vaivé del punt de vista que s'adopti). El que es descobreix per a un ho serà pels demés: no podem separar les àrees de l'activitat humana en compartiments estancs separats, son inter-influients. El que la poesia estableix i innova corre la sort de tot el nou concepte-objecte en qualsevol de les àrees de l'activitat humana: passa a integrar els repertoris del saber social de la humanitat exercint canvis irreversibles en tots els compartiments, d'aquí el seu valor en tant que, instrument de coneixement. Però no de tota la poesia sinó de la poesia que, encara corrent el risc de no ésser considerada com a tal, incursions en les zones obscures de la nostra existència o de la nostra realitat amb els mitjans disponibles. Així, també, pot consagrar-se com a instrument de canvi, el nou, el recent descobert i nomenat, exigeix el seu lloc sota el sol i suplanta i sepulta el permès i el vell en la història, provocant alteracions irreversibles en les zones del saber, exigint nous conductes i compromisos en front a la realitat, ja sigui com afirmació o canvi. Les formes visuals que sembla inaugurar Mallarmé sempre han existit en la literatura. Sempre han existit ancorades en la dimensió visual del llenguatge, no solament perquè la direccionalitat de l'estructura antiga ens sembli, avui dia, conscient i deliberada forma expressiva sinó perquè, des de molt aviat el recurs de la reiteració o redundància per assegurar la comunicació s'ha concretat en aquestes formes visuals que rellevant i reforçant el sentit de l'expressió lingüística. En d'altres situacions, aquestes formes en les que predominava el poema de figura o carmina figurata, van pogué desenvolupar formes pròpies d'expressió hermètica o religioses. Realment, Mallarmé inaugura la conjunció de recursos que, fins al moment, resten separats: les formes visuals que imposaren als texts en "Un Coup de des..." assignaven un plus d'informació impossible d'ésser transmès verbalment (millor dit, hauria estat possible però amb la condició d'omplir pàgines i pàgines de texts en codis vigents, que hagueren escombrat amb la poesia). El predomini de la cultura escrita ens feu oblidar que el Modernisme ens retorna a través de l'ingent increment de la producció bolcada al camp de la informació. Mallarmé aplica en el seu llibre el model expressiu del diari que senyalant i ressaltant els titulars de les notes en un intent per cridar l'atenció sobre el paper de l'espai i el visual en la poesia dels nous temps i la integració del verbal i visual en el poema. Sens dubte, des de sempre ha existit l'actitud experimental en la poesia, encara en el verbal. Difícilment s'hagués concretat algun avenç en el coneixement o expressat algun nou sentiment o emoció sinó, bussejarem en les profundes aigües de l'infinit cercant el nou (oh, Baudelaire). Necessàriament, vam tenir de valdre'ns de les formes conegudes per explicar i conceptuar l'inèdit. Inclús, solament fou possible descriure els sectors del desconegut que limiten amb el conegut, no pas el desconegut excessivament allunyat del que sabem. La ficció real és indescriptible perquè no podem parlar sobre d'ella amb els conceptes que coneixem avui. De vegades serà necessari que ondegin cintes de colors, perquè és percebria el vent, és a dir, els senyals han de tindre un referent per a poder adossar-hi un designat. Cap esfera o dimensió del llenguatge, ja sigui visual o fònica, pot restar fora en aquests texts dits poemes, ni tan sols l'escènica o representacions (o performàntica). Ni tan sols els suports ja que per la seva condició de continuum de l'àrea de l'expressió, són inseparables del nivell de contingut (inclús el "soroll" la parla). Cada nou canal descobert per la tecnologia suma noves possibilitats expressives i obre el camí cap a l'ingrés de la simbologia artística dels nous temps Ni la més humil comunicació deixarà de tenyir-se amb els atributs dels nous suports. D'aquí la peremptorietat d'ajustar permanentment els nostres objectius a la mecànica dels nous mitjans i experimentar amb les seves possibilitats d'expressió a efectes de reflectir millor la nostra època i les nostres compulsions. Especialment escrit per al 1er Congrés Internacional de Polipoesia. Juliol de 1999, Montevideo. Uruguai. Clemente Padín.
Nace el 8 octubre, 1939, en Lascano, Uruguay. |
Con la colaboración
de / With the support / Amb la col.laboració de |
||||
|
 |
 |
 |
|
 ARCHIVE DI POLIPOESIA |
 |
 |
 |
|
