Màrius SERRA

Ciber poesia sí, si ver poeta la faria

(Text de presentació del CD ROM "Ciberpoesia Catalana 2.1")

Adjectivar la poesia és com posar sucre al xampany sec. Ho fan els lectors per entendre's i els historiadors per fer-se entendre. Alguna vegada fins i tot ho fan els poetes, quan ja s'han cansat de poetar, però encara que es llancin a dir-ne poesia pura o poesia concreta o poesia visual o poesia fonètica o poesia surrealista o poesia x-ista diuen poesia i ben poca cosa més. Poesia rasa, en va dir Joan Brossa. Ras i curt. Rasa. Per això adjectivar la poesia només serveix per parlar-ne en l'estona que no n'estem ni produint ni consumint, ni escrivint ni llegint, ni creant ni recreant. I potser per això alguns poetes han decidit transformar aquests adjectius possibles en prefix, tot reduint-ne l'aparatositat i generant nous derivats del mot "poesia". D'aquesta manera han nascut denominacions com la polipoesia o la ciberpoesia que campa lliurement per aquest CD amb una varietat de propostes que van del simple poema il·lustrat a la poesia veritablement interactiva, passant per tota una gamma de poemes que semblen destinades a demostrar aquell brossià "les paraules són les coses".

L'era digital ha ofert noves vies expressives per a la pràctica poètica. La fusió de llenguatges que van promoure les avantguardes històriques del segle XX troba en les eines informàtiques una potencialitat molt elevada. So i cal·ligrafia s'agermanen com en cap altra ocasió. Agitem la imatge i les set lletres del mot agitem constitueixen una nova imatge que després es posarà en moviment i permetrà que el so l'embolcalli. L'animació cal·ligràfica aviva i vivifica lletres, mots, versos sencers. El cinema anèmic convergeix en la pantalla de l'ordinador amb la màgia amiga de la poesia lletrada. D'aquest nou hàbitat en neix una forma expressiva rabiosament contemporània que, al meu entendre, s'inscriu en la tradició mimològica encetada pel Cràtil de Plató.

Un dels debats més apassionants de la història del pensament és el que planteja Sòcrates al Cràtil platònic sobre l'origen de la llengua. Els contendents dialèctics són Hermògenes i Cràtil. El primer defensa la tesi anomenada convencionalista (thései), segons la qual els noms de totes les coses resulten simplement d'un acord i d'una convenció entre els homes (sunthèke kai homologia). Cràtil, en canvi, formula la tesi naturalista (phusei) segons la qual cada objecte ha rebut una denominació "justa" que emana d'una conveniència natural que després els etimologistes associaran a l'onomatopeia. En caricatura el debat es pot reduir a algú capaç d'exclamar "si és tan clar que això és formatge no sé pas per quins set sous li diuen queso" versus una presumpta "comissió organitzadora de consultes populars (sic) amb la funció d'assessorar Adam en la seva tasca d'onomaturg".

L'herència d'aquest debat obert és notable i constitueix l'anomenat cratilisme. Entre els convencionalistes aferrissats hi trobarem Aristòtil, Boeci, Sant Tomàs, Roger Bacon, Locke, Turgot, Hegel, Saussure... Les posicions no convencionalistes, també anomenades cratilistes o mimologistes, presenten argumentacions més heterogènies i matisades. Sant Agustí, John Wallis, Leibniz, Rowland Jones, Wachter, Brosses... conformen el ventall dels diversos graus d'oposició al convencionalisme absolut. El debat, en algunes de les seves múltiples facetes, segueix viu i ben viu, perquè els enigmes al voltant dels orígens incerts sempre són suggerents i en aquest cas (com en el de l'origen de la vida) hem perdut tots els trens que ens durien a la certesa. Al cap del camí d'aquest fascinant sistema de signes que ens permet comunicar-nos i incomunicar-nos no hi ha les fonts del Nil. Ni un aventurer colonial britànic a qui preguntar "el doctor Livingstone, suposo?". Només hi ha el buit babelià. L'especulació que neix i s'emmiralla en el mateix objecte estudiat.

Dels estudis del crític Gérard Genette, que ha estat un dels màxims difusors del debat cratilista des del seu Mimologiques (1976), es desprèn que la ciberpoesia es pot inscriure de ple en aquest conflicte irresolt del llenguatge, valent-se de la pressumpta mímesi verbal per a la gènesi de poemes formats per cal·ligrafia, so i imatge. El cratilisme sosté que si la pintura pot imitar amb fidelitat el model representat, el nom pot imitar fidelment les coses designades. La dita "mimologia", per tant, és la relació no arbitrària entre el mot i la cosa que pot aparèixer tant en la parla com en l'escriptura. Pocs suports com el digital poden agermanar mimofonies i mimografies en un sol poema. Perquè, al capdavall, la poesia demostra que el llenguatge en la seva globalitat és molt més que un simple sistema de signes al servei de la comunicació. Genette arriba a suggerir que no hi ha diferència qualitativa entre la producció espontània i la deliberada: "Si l'écriture imite la parole, qui de son côtè imite les choses, il s'ensuit nécessairement que l'écriture, même sans le chercher, imitera les choses; et réciproquement, si la parole et l'écriture imitent les choses chacune de son côté, elles imiteront inévitablement l'une l'autre".

D'aquí el nostre clam condicionat a favor de la poesia: "Ciberpoesia sí, si ver poeta la faria".